… i jo que sento

Segueix qüestionant-s’ho tot. Segueix preguntant questions incomodes que l’altre preferix enterrar. Obrir la caixa de pandora mai ha sigut el seu fort. Mostrar el que un sent per sobre del que un pensa mai ha sigut una prioritat per ell. I així es com els camins es bifurquen.

El sentir. El expresar. La carícia…..

Sempre s’ha aferrat a les paraules perque elles et transporten just a dins de cada un dels que les diuen. Sense elles sobrepensem i posem sentiments, emocions, somnis on no n’hi han. Posem etiquetes difícils de treure i oblidar. Però dir “un petó” no es igual que dir “t’estimo”. Apendre a expresar el que sents t’acosta a l’ánima. Dir el que et fan sentir et fa abraçar la teva llibertat.

I es així que el cor t’anuncia la fí d’una etapa. Conscientment. Ara toca deixar anar l’emprempta del que podia haver sigut i ja no serà, per reconstruir-te a través de nous somnis.

_{Imatge : Vincent van Gogh “Almendro en flor”}

Somnis que es defan

Seguir el cami dels somnis mai sembla tant dur com quan el primer pas ja està fet i tornar enrera ha desaparegut del teu diccionari. I poc a poc vas veient com es desdibuixa el pèrfil del futur idealitzat per tant temps de somiar-hi. Si no haguessis caminat sobre la corda fluixa ara no notaries el vent a contracorrent.

Trepitjar valent cada dia, amb energia renovada per treballar aportant realitat al teu somni es agotador. I notes com vas perdent frescor i energia clara. Busques un flotador on descansar el braços i tornar a somiar.

I de tant en tant una nit reparadora et regenera per avançar i compartir la teva ilusió com estels regalats dins cada instant. I tornes a apreciar els detalls que et fan feliç o somriure o seguir sominant la vida que vius. Mira’t, recorda cada instant perque mai més tornarás al ara i aquí.

El joc de mirar els núvols

No pot deixar de viure amb intensitat el somni promès. El cel avisa que no te fi i necessita un minut per fer-s’ho seu. Convertir els somnis en realitat no hauria de ser tan fàcil? Viure despert el somni esperat no hauria de fer-ho qui seu al costat de Morfeu?

L’olor de l’herba fresca l’acarona, el bosc l’embriaga i amb la primera rafega del gregal la noticia s’escampa. La muntanya juga amb el vent corrent cap a la vall amb els bons auguris. Ja vindrà el temps de celebrar-ho, ara prefereix seguir abraçada a la serenor. Qui sino ella compartirà la joya de somiar desperta intensament.

Un cor, un somriure, dos paraules i un petó.

Si mare…

Si mare, encara recordo les teves paraules quan em revelava per l’ordre imposat a casa. I les constants lluites perque la roba no habités totes les vacances al terra de l’habitació. Les anades i vingudes al menjador per comprovar que havia deixat el telefon lliure per si l’àvia trucava. O les corregudes que ens feien arribar tard a tot arreu perquè l’escalfor de l’aigua de la dutxa no em deixava sortir mai a temps per marxar a l’hora.

Però el que més recordo era l’escalfor de les teves atencions constants. L’esforç de ser-hi i enamorar-nos amb un suc de taronja acabat d’espremer. Com espolsaves les pors de la nit embolicant la manta sota el matalàs evitat així que els petits monstres que habitaven sota al llit o dins l’armari fosc entressin sota els llençols per transtornar el nostre son. Encara ho recordo. I ara amb la distància m’adono que ho trobo a faltar…

T'estimo mare 💜

#edimburg

Caminar pas rera pas, sobre les llambordes dels carrers pintats d’Edimburg i sentir-se lliure. Submergir-se totalment en les vides estranyes de gent normal que gaudeix d’un dissabte assolellat a la ciutat on la pluja no dorm mai. Ballar al ritme de les varetes de Howards, que s’agiten sense parar mentre assenyalen els pocs núvols que el cel sosté. La perfecció del viatger que busca inspiració.

I rera cada pas s’entrellacen les rialles que fan mal de panxa, el filtre de la càmera que dona un aire més bucòlic a la terra dels castells o l’olor de la verdor que dona vida a la capital escocesa que ens acull. Complicitat i llistes plenes d’idees que marquen el nostres plans futurs. Perfilem la perfecció del que serem de grans quan la tardor torni a ser a casa.

@mireiacarbonell

 

Mira’m

A quatre pases segueixes defensant la teva posició. Serè, conciliador, ple de raons que m’enamoren i m’acosten cada cop més de tu. Mira’t, segur de lluitar per conviccions, desgranant la consciéncia de viure pel que creus.

I no puc evitar desitjar-te. Imaginar que podria despertar en tu sensacions contraposades al plaer de fer el camí correcte. Només pensar-hi noto la cremor a les galtes. I decideixo traslladar-ho al temps dels somnis. Un món d’Ades que ens ajudarà a viure sense desestructurar una realitat amb la que hem de viure fins al darrer alè.

Soledad Divino Tesoro

Diuen les males llengües que a la soledat t’hi acostumes. Diuen que un cop la tastes ja no la vols deixar. Maldiuen que els que s’han embriagat de la seva dolça metzina en són addictes i sempre treballen per quedar-s’hi a soles.

Jo ho intento. Enamorar-m’hi, vull dir. Deixant-me seduir per ella però el silenci em menja per dins. Em consumeix cada cop amb més intensitat quan la deixo acompanyar-me gaire temps. I amb el nus a la panxa em dutxo, passejo pels carrers de la meva estimada Gràcia, respiro l’aire i em deixo acaronar pel fred vent de l’hivern.

Diuen les males llengües que qui està sol té una gran vida interior. Diuen que es viu amb plenitud sense necessitar a ningú. Maldiuen que és el desig de tot gran geni. Però jo ho intento i m’adono que el que m’acaba acompanyant és una gran i immensa melancolia.

Amb la samarreta groga

“Yellow Cap” by Elisabeth Lennie

Lluint la samarreta groga, emprant el seu primer dia d’esforç. Trencant esquemes, deixa amagada sota la roba de carrer la vergonya de ser la nova, la por d’equivocar-se, l’angoixa del que pensaran.

Deixa enrere anys de joc amb els amics, l’equip de l’amistat, la confiança de coneixes gràcies als anys… dolçament sap que cal fer-ho per superar-se.

S’estén sota els seus peus l’estora verda i amb ella el camí del sacrifici, de l’esforç per aconseguir la seva fita. I així continua el camí de créixer.

Nuria Graham

Perhaps by Loui Jover

Gra a gra es desgrana la lletra  del cor de la Graham. Enmig del so mort de la font que no raja per la calor de l’estiu. Poc a poc ens deixem seduir per la melodiosa veu de la petita gran Nuria.

Perduts en la foscor del Montseny, amagats sota el Matagalls, acompanyats tan sols per una guitarra i una passió sense límits, esperant que la mitjanit faci baixar el teló.

Per fi la meva Gràcia

“Children QR” by Dina Filatov

Amb la claror del sol ja al carrer, petites passes surten del seu amagatall per refer el seu camí diari. Carregades amb la motxilla plena d’il·lusions, retroben els amics, i comencen la cursa per arribar al joc del dia. I es així, com les petites passes dels infants recuperen el carrer que els pertany, ocupat a la foscor per sorolls estranys de trencadisses de vidres, focs inesperats i consignes irrepetibles.

Es així com cada dia des de fa tres, els meus fills tornen la normalitat al meu barri. Amb la rutina diària del trastejar per no arribar tard a l’escola ni de perdre el tren de descobrir a quin món els endinsaran els seus amics. Els miro i somric, perquè se que són ells els que fan construir el barri cada dia amb la seva normalitat de crear els canvis sense violència. Cada dia les seves petites passes creen la música necessària per construir la meva estimada Gràcia.