Constel.lació de pigues

El cambrer la mira i bromeja amb la constel·lació de pigues que ella passeja a la seva galta esquerra. I sense adonar-se’n l’ha transportada a un instant del passat. I tot ell envaeix el seu pensament mentre la gent del seu voltant continua amb les seves converses banals de cafè.

I ella somriu mentre juga a desgranar  les paraules d’aquell moment, sense perdre mai la consciència que forma part d’un temps que ja ha esdevingut. I s’imagina l’univers damunt la seva pell i les estrelles en forma de pigues.

Ara el trucaria; li diria que hi pensa; li escriuria quatre paraules per saber que està bé i dir-li que segueix aquí si la necessita. Però no ho fa. Continuarà immòbil deixant-se acaronar per un bell record fins que la distracció de la conversa que envolta als altres, la deixi.

 

 

S’ha acostumat…

S’ha acostumat a la seva presència. S’ha acostumat a saber que hi és. S’ha acostumat a sentir-lo a prop quan les coses no van del tot bé. S’ha acostumat a dedica-li paraules, frases o imatges. S’ha acostumat a busca’l quan el necessita.

S’ha acostumat a troba’l dins del bosc amb una sola mirada. S’ha acostumat a sentir-se accelerada de pensa’l. S’ha acostumat a estima’l a l’ombra, sota els arbres, al solstici o a l’albada.

S’ha acostumat a tenir la porta oberta perquè entri quan es necessiten. S’ha acostumat a desitja’l tot i el silenci. I sap que hi ha costums que no s’han de perdre. Hi ha costums que no vol deixar perdre… prefereix viure-les.

No recorda com oblidar-te…

No recorda com oblidar-te… potser perquè ja fa temps que ha entès que és inútil tornar-ho a intentar; potser perquè ja està cansada de provar-ho i seguir sentint-te dins; potser perquè ha admès que formaràs part d’ella fins que la memòria la traicioni.

No recorda com oblidar-te … i ho viu amb normalitat. La normalitat que la fa somriure cada dia quan algú li parla de tu; la normalitat amb la que viu quan et pensa; la normalitat que l’acompanya quan apareixes quan menys t’espera.

No recorda com oblidar-te… o ja ha oblidat com fer-ho. El dia a dia la transporta a una vida en paral·lel on tot roda. I com si d’un respir es tractes, acull les seves incursions. I per uns instants es veu transportada al món de les emocions, de l’estima, del desig… sense gota d’esforç. Ara ja no vol canviar-ho… senzillament no vol recordar com oblidar-te.

S’ha deixat portar pel que sent

S’ha deixat portar pel que sent, tot i reflexionar. S’ha deixat portar per la il·lusió de dibuixar papallones a l’estomac. S’ha deixat portar per paraules, potser fruit de la casualitat d’un teclat i les preses…

I s’escolta. I es deixa aconsellar pel seu cor. I es deixa dur per l’aire emmetzinat d’aquesta sensació de bogeria que l’afecta quan el pensa. I la viu. I la nota. I li escriu poèticament que li encanten les sorpreses de bon dematí. Que segueix enamorant-se d’un bona nit furtiu o d’un encontre casual que la fa arribar tard.

I si tanca els ulls es penedeix de mostrar-se tal com és. Es penedeix de despullar-se metafòricament altre cop davant d’ell. Es penedeix de dir-li que encara hi pensa i que el camí de deixar enrere és més lent del que es pensava i voldria.

I resta a l’espera. Perquè del que no té certesa és de si ell l’acompanya en aquest camí frondós o fa dies que ja ha pres el vol cap a terres més llunyanes.

 

(parèntesi)

(parèntesi)

Un buit dins d’un espai que s’omple del que més et convé. Un espai – temps que té un inici i una fi. Un temps que transcorre amb vida pròpia. El tot sense límit amb data de caducitat. El tot i més, finit…

Per uns instants aquest temps l’omples de vida. Té un ritme propi. Envoltat per tendresa, carícies i passió.  Cada gest, cada moviment, cada mirada, cada paraula, cada sospir té una raó de ser, d’existir. Sentir amb intensitat. Gaudir amb plenitud.  Fins i tot l’aire que es respira és diferent: ple de l’anhel per estimar tant com es vulgui, tant com es desitja. Sense retrets, sense restriccions, sense línia marcada. Deixant que la passió marqui el ritme fins l’hora de l’adéu.

Jo mai mai

Jo mai mai hauria imaginat que aquest  joc pogués generar tanta complicitat. Jo mai mai hauria imaginat que ell confessaria que l’estima amb tanta facilitat. Jo mai mai  hauria  imaginat que acabés el joc com va acabar. Jo mai mai hauria imaginat que un parèntesis portes tanta felicitat.

Jo mai mai hauria imaginat que volgués repetir amb aquesta intensitat…

* El meu petit homenatge a aquest joc, també d’hivern ♥

Tan a prop…

Eren tan a prop. Seien un davant de l’altre intentant mantenir la mirada sense que es notés res, sense traspua les ganes d’una “tendresse” irreprimible.

Seguien tan a prop i tant lluny com feia temps; com als inicis; com a l’estiu. Seguien tan a prop compartint encara tot el que saben l’un de l’altre i amaguen al món. Seguien tan a prop enmig d’un núvol confós entre els records i el present.

Seguien allà, junts, perquè no podien passar pagina del tot; perquè no volien deixar de ser amics superant la realitat; perquè no podien ni volien deixar d’estimar-se en silenci. Si els veus: per favor guarda el seu secret.

Aleixandre, s’estimaven?

Aleixandre, s’estimaven?

Davall l’abric llarg i el guants de llana, trepitjant de forma segura les fulles grogues que l’esperen com si d’una catifa es tractes, el cor li bategava amb força .  Amb tanta força que sembla traspassar la capa que la protegia des de feia setmanes. Així l’estimava?

Rera cada detall i amb la delicadesa que adornava els plats pels convidats que ja traspassaven la porta; rera el somriure amorós que lluïa, acaronat per imatges del mar viscudes, acaronat per la intensitat de la seva presencia recuperada per uns instants. Així era com l’estimava?.

Sense paraules escrites ni missatges guardats per evitar que “l’oblidi” sota el paraigües d’un “Ne me quitte pas”. Amb el silenci del que no està dit, ni escrit, ni confessat, potser tan sols pensat. Traslladats als records per la música compartida que sona dins del cap en els moments menys inesperats. Era així com l’estimava?

Amic Aleixandre, ànima de poeta, encara es volen en secret? Tens raó, tan sols ells dos poden desvetllar-ho. Tens raó, tan sols ells dos ho saben.

“Seda”

Rellegeixo les paraules d’Alessandro Baricco buscant entre els seus fragments la delicadesa que em va portar a regalar-li. Que fa la gent amb els regals especials? Jo clarament els guardo perquè formen part del meu passat, del meu present i del meu futur.

Avui, però, no tinc aquest problema físic. Tots els regals recollits son records que he desat en una petita caixa, suaument envoltats per “Seda” i  acaronats per l’escalfor dels sentiments que els varen inspirar. I de tant en tant els trec, a comptagotes,  amb delicadesa extrema per por de no perdre’n cap pel camí. I per uns moments em dedico ha recórrer aquells espais, reviure aquells detalls que ens emocionen encara ara, gaudir de la sensació de positivitat que els envoltava i  del que m’han fet sentir. Que més es pot demanar…

* HAPPY – Pharrell Williams

Tant si com si

Tant si com si, ell forma part del seu equilibri. Dins la fragilitat que l’envolta, sap que la seva relació té aquesta capacitat d’asserenar-la. I ara mateix no sabria per què o per qui substituir-ho. En realitat no hi ha pensat, perquè no te intenció de fer-ho.

I en aquells instants que ella es revela contra tot el que l’envolta i envesteix com si d’un elefant enmig d’una botiga de cristall de bohèmia es tractes, sap que el fereix. I en pren consciència, i  se sent petita, molt petita.

Ha aprés que hi ha silencis que maten i paraules enverinades que es claven endins; que millor no dir.  Ha aprés que qui estima pateix tant com n’és de feliç; si només mira el que troba a faltar. Ha aprés que la intensitat dels sentits no és unidireccional; i compartint-la se’n gaudeix el triple. Ha aprés que escoltar-se a un mateix no es gaudir de l’amor, que el do de creure en la paraula escoltada o escrita té tot el sentit. Ha aprés amb ell, que el temps passa, el present és or i el futur es construeix a cada pas fet avui.

*gràcies per ser-hi, pel que em dones i  per entendre les meves trencadisses ♥