Caminar pas rera pas, sobre les llambordes dels carrers pintats d’Edimburg i sentir-se lliure. Submergir-se totalment en les vides estranyes de gent normal que gaudeix d’un dissabte assolellat a la ciutat on la pluja no dorm mai. Ballar al ritme de les varetes de Howards, que s’agiten sense parar mentre assenyalen els pocs núvols que el cel sosté. La perfecció del viatger que busca inspiració.
I rera cada pas s’entrellacen les rialles que fan mal de panxa, el filtre de la càmera que dona un aire més bucòlic a la terra dels castells o l’olor de la verdor que dona vida a la capital escocesa que ens acull. Complicitat i llistes plenes d’idees que marquen el nostres plans futurs. Perfilem la perfecció del que serem de grans quan la tardor torni a ser a casa.
@mireiacarbonell
Més que paraules 