Com un sac de boxa…

Com un sac de boxa, rep els cops que les paraules li produeixen. Sense ganes de defensar-se deixa influir el pes del seu significat. Nota cada lletra que les composa i mira com es dibuixa la imatge que d’elles es despren. Desgranar el mal alleugereix la carrega del qui ho porta tancat dins des de fa temps i traspassa la pesada motxilla.

Rera la veu queda un estel de confusió convertida en tristor i estupidesa.

Mira-la allà, caminant pas a pas per seguir la rutina diaria. Sense trencar el dia, pensant que així allunyarà el mal de les paraules viscudes. La innocència ni la pressa seran aliades. Tan sols el temps. I per sort el temps passa…I promise you.

 

L’olor del teu cabell

Espera cada mati que l’ha de veure, com l’aire que respira. Descompta cada segon que falta per tenir-la al seu costat, com qui despulla els pètals d’una margarita per què l’ajudi ha saber cap on tirar. I s’adona que el so del seu cor ressona dins seu per acompanya’l al compàs de les seves passes cap al lloc desitjat.

És al marxar que la seva olor resta a les seves mans com el rastre de qui ha sostingut un dels tresors més preuats. Tota l’ànima n’està impregnada de les seves mirares, de les seves carícies, dels seus tocar de llavis. I es així que continua el seu camí cap el desfer de l’avui. I es així que cada cop que l’enyora, la dibuixa olorant-se les mans, sentint el seu perfum que encara vesa entre els seus dits, fins a desdibuixar-se pel pas del temps.

 

Només ell sap que no hi és

Mira per la finestra de l’avió i recupera la ciutat que l’ha vist créixer. Torna d’un viatge que li ha semblat etern, però no pel temps gastat sinó pel que deixa enrere. Barcelona segueix essent la dona cosmopolita que tant estima. Però ningú més que ell aprecia la diferencia entre la city d’ahir i la d’avui, entre la barcelona que va deixar i la que recuperarà d’aquí a poc.
Tota ella li recordarà altre cop les trobades furtives als museus, l’art d’estimar els sentits, converses transcendents, mirades vitals, el batec del cor accelerat… tota ella l’acompanyarà amb la seva ombra omnipresent a cada cantonada i li recordarà que ja no hi és, que ell ha de continuar sol perquè és el camí que a triat.

… no vull

No vull plorar, encara que el meu cor pugui estar amarat de llàgrimes contingudes. No vull seguir trista encara que el meu cos enyori la teva presència. No vull contenir el plor dins meu per les paraules no dites ni per les no contingudes.

No vull sentir tristor tan sols perquè ja t’he deixat marxat. No vull que aquest patiment m’acompanyi avui també pel simple fet de sentir el que sento. Avui no…

El dia és llarg. Demà encara ens ho semblarà més. Esperem que la buidor s’ompli del teu record, perquè és el que em queda, i em calmi l’ànima com la veu de la mare em calmava quan era un petit nadó.

Obro els ulls

Obro els ulls i t’hi veig. Segueixes estirat damunt les pedres que ens fan de sorra avui. Obro els ulls i descanso la mirada damunt del teu ventre plà que es mou acompasat al ritme del teu respir serè.

I reconec que no voldria estar enlloc més. Reconec que no podria sentir-me més bé en cap altre llit de sorra, ara mateix… I em sento serena i tranquila. Em sento viva. I mentre segueixes dormint aliè als meus pensaments, no se com donar-te les gràcies per la calma que em dona estar aquí, ara amb tu, avui un divendres qualsevol.

“La font dels enamorats”

M’aventuro a passar pel costat de “la font dels enamorats” sabent que els records del passat s’abocaran dins meu. Remouran el meu esperit. I així és. Sento clares les paraules jovials que no fa més d’un any em dedicaves, mentre tothom reia pensant que allà m’hi trobarien…

I l’aigua clara brolla feliç saltant per les pedres. Per uns petits segons deixo que els llavis notin la seva frescor amb l’esperança de retrobar la meva preuada quietud personal. I respiro a fons. Prenc alè per continuar el camí, intentant calmar el batec accelerat del meu cor escoltant el cant del bosc.

I m’adono que a cada pas que faig m’allunyo més del soroll de l’aigua. Intento, doncs, reordenar els sentits i deixar enrere la sensació que aquell passat va ser un somni i no una realitat. M’allunyo deixant enrere la sensació que ja no em vols veure per no sentir. M’allunyo sense pensar que seria de tot si haguéssim decidir seguir a l’altre cantó de la línia que ja havíem traspassat.

 

Quan me’n vagi lluny…

Si el camí em porta lluny, abans que tu marxis, riu de la broma del destí, pensant que algun dia ens tornarem a trobar. I ja jo lluny, recorda’ls que no plorin per mi, que les llàgrimes no em retornaran ni em faran més feliç.

I si heu de pensar en mi, millor que sigui sota el paraigües que us protegeix del sol; millor que sigui acaronats pel nostre mar o damunt l’arena càlida companya, tantes vegades, dels nostres dies. Millor que sigui davant l’elixir de Malta tant preuat per Proust i bandera dels nostres oblits….

I per uns instants, deixeu que el xiuxiueig de les ones us envaeixi, sense por d’estar traint el meu record. Deixeu que la musicalitat dels acords d’aquells que tant he escoltat us facin vibrar tant, com a mi, al llarg de tota la meva vida… I així, junts, amics meus, no us oblideu de somriure quan us passi pel cap la meva ombra, per què tingueu clar, que jo, ho estaré celebrant allà on sigui.  

*I promise you “molinet” ♥

Un cabell blanc…

Un cabell blanc, una petita arruga, una nova piga en algun espai de la galta, l’absència de lluminositat, un petit tast del que vas canviant se’t mostra cada dia. Petites pinzellades de la realitat que evoluciona i et fa envellir. I sense adonar-te, el pas del temps deixa marca en el teu cos. I l’emmotlla per posar-te al lloc on et correspon, dins del cicle de la vida.

I ho acceptes. I ho vius amb tranquil·litat. I ho encaixes sense pensar massa en el que diran. Ni en la imatge que reflecteixes. Fins que prens consciència que la suma dels canvis t’han convertit en un altre jo amb el que no et sents còmode…

I t’envaeix una tristor. I t’inunda la impotència de no poder alentir el pas del temps en el teu físic. I ja no et reconeixes davant del mirall. I no vols que els altres et mirin i et vegin com tu et veus, perquè saps que si és així, no els agradarà el que veuran. Perquè la imatge del mirall ja no t’agrada …

L’art de no esperar

Com no esperar quan s’està esperant. Ho ha intentat des de que te ús de raó. No desitjar coses perquè la realitat sempre té vida pròpia. I ens supera; i ens decepciona; i ens remou sentiments contradictoris sobre el que volem i el que obtenim.

L’art de no esperar no està fet per ella. L’art de deixar que les coses succeeixin sense més, té un ritme massa lent ara mateix. I se n’adona que el seu rellotge i el de la vida estan descompensats en hores, potser fins i tot en dies.

I asseguda al balcó, sota el sol de la muntanya, intenta asserenar-se i reconciliar-se amb el que l’ofereix el seu temps. Sap que ho aconseguirà però no fins quan ho podrà suportar.

Mirades

Mirades que cerquen la tranquil·litat de saber que l’altre hi és. Mirades que trenquen el silenci del que no es pot dir. Mirades que busquen la conformitat del que no es pot explicar. Mirades que no mostren tot el que un sent però que es volen compartir.

Mirades senzilles que es queden sense resposta. Mirades no trobades. Mirades que se senten incompletes. Mirades que fereixen per no existir. Mirades al cap i a la fi.

Mirades sense vida que volen preservar la teva intimitat. Mirades més enllà del que es pot interpretar. Senzillament mirades que esperes per continuar el teu camí…