Good Bye Mr. Big

Mira enrere i pren consciència de les vegades que s’ha arrossegat per senti’l a prop. Que n’esperava? Potser es va arribar a pensar que seria la musa de la seva vida; l’amor que el tornaria boig; l’etern desig insubstituïble. Però la realitat s’allunyava massa del que ella desitjava, un cop rere un altre.

Quant temps fins adonar-se de la feblesa que l’ha envaïda cada cop que n’espera d’ell un mot, una mirada, una carícia amagada, un petó furtiu. No vol combregar amb l’amor egoista del qui pensa en ell mateix dia sí, dia també. Prefereix compartir l’estat d’embriaguesa que fa exaltar l’ànima, els dies grisos.

I amb el cor a la mà diu adéu a l’egoisme centrífug del qui s’estima més a ell mateix que al món que l’adora. Diu adéu a l’insofrible silenci del qui no té temps de dedicar cinc minuts a pensar en qui l’estima. Diu adéu a qui tant a desitjat des de temps enllà, de qui ni el mar va poder deslliurar-la. Adéu Mr. Big.

 

Estic perdent la fe en tu

Les paraules sobren quan les accions desapareixen. Les carícies s’obliden i el passat sembla irreal. Un somni fictici que ha durat molt per venir del món de Morfeu. Records borrosos del desig i emocions a flor de pell. De passió i promeses d’amor etern. Encara sent la seva olor…

Poc a poc ha anat perdent la fe. Tot i ser-hi expectant, desitjant els seus llavis humits. La transparència del seu mirar l’ha fet invisible al seu parer. S’empassarà el seu orgull perquè és a qui més estima. Però no pot fer res més que dir-li adéu.

Aclaparat

Sent que la situació sobrepassa les seves capacitats personals per afrontar-la. No sap ni com hi ha anat a parar. No té paraules per dir, ni capacitat per analitzar les escrites. S’ofega. Li manca l’alè. Tot és fosc, el camí l’estreny.

El cor ha deixat de bategar amb força. La idea de no tornar-la a veure el turmenta. No pot ser veritat. És un mal son. A l’albada tot serà altre cop al seu lloc. Però, a quin lloc? Quatre passes enrere d’on voldria ser? Sense temps per gaudir del temps…

Per uns instants el seu perfum l’embriaga altre vegada. Vol el xiuxiueig de les seves paraules al tocar dels seus llavis. I continuar somiant amb el dia que el temps els deixi temps… I si hagués…? I si pogués…? I si…? No pot respirar amb normalitat. Vol que la nit s’acabi. Vol que ella torni. Vol … la vol a tota ella, des del cap al cor.

Un petó. El darrer…

No cal que ho facis, amor. T’allibero d’aquesta càrrega, perquè puguis així omplir el temps que no hi dediquis a allò que t’ha fet allunyar del nostre món i t’ocupa ara. No cal que hi pensis més, amor. El camí ja va ser triat a la primavera i ara tan sols seguim la direcció marcada per la brúixola del retorn, darreres les teves passes.

Sigues feliç, fes-ho per mi. Jo treballaré per desfer el glaç que he anat acumulant dins meu per no patir, ni plorar, ni enyorar-te més del compte davant els teus oblits, darrera les teves absències. No cal que en parlem més… No hi ha cabuda aquí pels retrets ni els pro’s. El dol serà llarg i amarg. El temps dur i aspre. La vida correrà com sempre deixant dins nostre el record de tot el que va ser “la segona vida”. Un petó. El darrer…

Té el cor accelerat…

Té el cor accelerat després de sentir la seva veu. Les mans encara li tremolen. Se les mira i no entén el perquè encara li passa. Els ulls se li inunden de llàgrimes que volen sortir i deixar fora la tensió que les seves paraules li provoquen. Però no us equivoqueu no és el que sent sinó com li diu.

Glaça, neva a fora i el vent acull tot el que l’envolta. I ella enmig de la tempesta es deixa portar com a part del fred. Com si fossin un sol ésser. El gel és el seu millor alïat. Crea una pantalla que la protegeix del que l’espera allà, dins del seu cor.

Ara toca respirar, deixar que la calma ho torni tot al seu lloc. No desesperis tot arriba.

I torna, com si res…

Al veure’l assegut en aquella butaca de pell negre, al final del bar, les darreres angoixes queden borrades. I torna, com si res, la conversa plena de detalls que no vol oblidar, de detalls que mantindrà vius al tancar els ulls i que faran eternitzar la seva presència.

I reconeix dins seu que l’ha trobat a faltar. Que tot i sentir-se forta pél que esdevindrà, ell la reconforta. Perquè l’enten; perquè ell sap com mirar-la per convertir-la en invencible altre cop.

Marxarà i trobarà a faltar les carícies d’aquells dits llargs i suaus que tant estima,  desades avui en el calaix per manca d’espai. Marxarà i notarà com l’envaeix el desig de que torni per sentir-s’hi a prop. Marxarà amb preses per por al tic-tac incansable del seu rellotge que ressona en l’aire.

I al marxar, l’instant d’aquell tocar suau de llavis furtiu contingut, on s’ha reduït tot el que senten, serà el preuat tresor que s’enduràn de la trobada. Això i el gust dolç d’estiu que els recorre pel cos quan estàn junts.

Només ell sap que no hi és

Mira per la finestra de l’avió i recupera la ciutat que l’ha vist créixer. Torna d’un viatge que li ha semblat etern, però no pel temps gastat sinó pel que deixa enrere. Barcelona segueix essent la dona cosmopolita que tant estima. Però ningú més que ell aprecia la diferencia entre la city d’ahir i la d’avui, entre la barcelona que va deixar i la que recuperarà d’aquí a poc.
Tota ella li recordarà altre cop les trobades furtives als museus, l’art d’estimar els sentits, converses transcendents, mirades vitals, el batec del cor accelerat… tota ella l’acompanyarà amb la seva ombra omnipresent a cada cantonada i li recordarà que ja no hi és, que ell ha de continuar sol perquè és el camí que a triat.

D’enyor dorm…

Enyor quan dormies amb mi, em despertava a mitja nit i et trobava allí sota els llençols. Enyor quan em demanaves si et podia donar asil, encara que fos per una nit i t’acollia.

Enyor la sensació de sentir-te a prop quan la lluna era plena i el descans dels nostres cossos es confonia amb la foscor. Enyor sentir el teu peu fred, gelat, que s’arrapava a la meva cama buscant l’escalfor del meu cor.

D’enyor dormo com tantes altres nits, també avui.

Missatge sobre la màniga

Ja dins del  taxi.

Els carrers passen com si no anessin amb ells. La ciutat de nit els embolcalla per deixar-los gaudir d’aquells últims instants. Saber que ell l’acompanya l’omple d’aquelles pessigolles que tant enyorava.

Irresistiblement, com si d’un llapis es tractes el seu dit índex comença a dibuixar lletres sobre el seu braç immòbil. Irresistiblement li escriu el que sent, amb cura; prestant atenció a cada una d’elles. Irresistiblement, mimant cada gest, per no deixar escapar cap detall, li ha tornat a dir: “T’estimo”.

I ell somriu; perquè tot i haver esbrinat el missatge sobre la màniga, des de la primera lletra escrita, l’esperava i el desitjava com mai. Feia massa temps que no s’ho deien. Feia massa temps que altres coses el turmentaven. Feia massa temps que perdia el temps.

Mare tinc por…

Mare, tinc por de deixar-me despullar altre cop i sentir-me indefensament nua. Mare, tinc por de tornar a tancar els ulls i sentir-me ferida. Tinc por mare de deixar-me porta i restar altre cop inundada per la tristor. Tinc por d’enredar-me en la teranyina que jo mateixa he anat construint sense aconseguir trobar la sortida. Moebius no està fet per mi. Sí, tinc por de tornar a creure que és possible i trobar-me immensament sola.

Però no et preocupis mare. Seguiré essent forta. Seguiré pintant el terra de colors alegres a cada nova passa per traçar el meu camí. Mare, continuaré gaudint quan el sol m’acaroni la cara. I sí, continuaré estimant per sobre de tot… però dins meu tinc por. I se que tu entendràs el perquè.