Amb la samarreta groga

“Yellow Cap” by Elisabeth Lennie

Lluint la samarreta groga, emprant el seu primer dia d’esforç. Trencant esquemes, deixa amagada sota la roba de carrer la vergonya de ser la nova, la por d’equivocar-se, l’angoixa del que pensaran.

Deixa enrere anys de joc amb els amics, l’equip de l’amistat, la confiança de coneixes gràcies als anys… dolçament sap que cal fer-ho per superar-se.

S’estén sota els seus peus l’estora verda i amb ella el camí del sacrifici, de l’esforç per aconseguir la seva fita. I així continua el camí de créixer.

Ja no vol esperar més…

Ja no vol esperar més. Ja no te ganes d’amagar-se pels portals, ni de viure vigilant. La por de ser descoberta pressiona el seu ésser i la deixa fora de joc. Caminar amb cura per evitar que els passos fets facin mal, l’està apartant del que sent.

Només pensar en la normalitat la fa riure. O potser és sentir el tacte de la seva mà a tocar, que la fa feliç. No deu ser que les ganes de besa’l sense més dir la fa sentir-se immensament afortunada? I es des d’aquesta sensació que ja no vol esperar. Ja no vol callar més que l’estima, que vol continuar al seu costat, ara que l’ha trobat. Vol cridar-ho ben fort i deixar que el vent porti les noticies a qui vulgui escoltar-les…

Ja no vol esperar més per gaudir de la intensitat d’estimar-se.

 

Sota els llençols <3

Vine sota els llençols i acompanyem al mon dels somnis fins a l’albada. Tanca els ulls al meu costat, tranquil, sabent que jo hi soc. Deixa enrere l’ahir dantesc per centrar-te en l’ara.

Vine, escolta la cançó de bressol que canta el frec dels nostres cossos mentre busquen la millor manera d’estar a prop, ben a prop. I així, tanca els ulls sense pensar en l’endemà, ni en l’adéu ni en el mon que a vegades ens ofega. Deixa que t’acaroni el respir serè que transpira la meva petita cambra.

Vine, sense perdre més temps, a gaudir de la serenor que amaga el silenci que ens envolta quan som junts, inerts sota l’escalfor de la manta de llana vermella que ens acompanya. Tanca amb mi els ulls, ara que a fora es fosc i ja res s’espera de tu, ni de mi, ni del món. Deixa’t portar, sense pressa, pel fondre’ns, per tornar a recuperar l’alè necessari per seguir demà a trenc d’alba.

M’agrada que et fixis en mi…

M’agrada que et fixis en mi, encara que els cabells blanc formin part del meu rostre. M’agrada que desgranis l’olor del meu perfum, encara que el pas del temps no pugui disimular-se ja en el meu cos. M’agrada sentir-te dir que m’estimes, encara que ja no em senti una dona desitjable.

M’agrada, ho confeso. M’agrada perquè quan em veig a través dels teus ulls, l’escalfor de l’amor que em profeses m’escalfa  com sentir  l’abraçada del meu fill petit quan el primer raig de sol ens dona el bon dia traspassant el vidre del finestral del balcó…

I es així que m’imagino la resta del que em queda per viure. I es així que vull compartir cada dia. Amb tu.

L’olor del teu cabell

Espera cada mati que l’ha de veure, com l’aire que respira. Descompta cada segon que falta per tenir-la al seu costat, com qui despulla els pètals d’una margarita per què l’ajudi ha saber cap on tirar. I s’adona que el so del seu cor ressona dins seu per acompanya’l al compàs de les seves passes cap al lloc desitjat.

És al marxar que la seva olor resta a les seves mans com el rastre de qui ha sostingut un dels tresors més preuats. Tota l’ànima n’està impregnada de les seves mirares, de les seves carícies, dels seus tocar de llavis. I es així que continua el seu camí cap el desfer de l’avui. I es així que cada cop que l’enyora, la dibuixa olorant-se les mans, sentint el seu perfum que encara vesa entre els seus dits, fins a desdibuixar-se pel pas del temps.

 

Des d’Australia amb amor

I a l’hora acordada li sona el telèfon. La seva veu ressona a l’altre cantó del fil. El so de cada paraula dita el dibuixa davant seu; no li cal tancar els ulls per veure’l.

Australia queda tant lluny… mentre l’escolta pren consciència de les ganes de besa’l que l’envaeixen. Mentre l’escolta s’adona que l’espera cada dia, que tornar enrere ja no te sentit, que la felicitat queda continguda en un “bon dia”, un “petó viatger” o una conversa fugaç, sempre que vinguin d’ell.

I així, mentre es desgrana la conversa com si fossin a tocar sense donar importància a l’oceà que els separa, s’adona que ja se l’ ha fet seva; que ja res pot canviar el fet que l’estima.