Amb la samarreta groga

“Yellow Cap” by Elisabeth Lennie

Lluint la samarreta groga, emprant el seu primer dia d’esforç. Trencant esquemes, deixa amagada sota la roba de carrer la vergonya de ser la nova, la por d’equivocar-se, l’angoixa del que pensaran.

Deixa enrere anys de joc amb els amics, l’equip de l’amistat, la confiança de coneixes gràcies als anys… dolçament sap que cal fer-ho per superar-se.

S’estén sota els seus peus l’estora verda i amb ella el camí del sacrifici, de l’esforç per aconseguir la seva fita. I així continua el camí de créixer.

Per fi la meva Gràcia

“Children QR” by Dina Filatov

Amb la claror del sol ja al carrer, petites passes surten del seu amagatall per refer el seu camí diari. Carregades amb la motxilla plena d’il·lusions, retroben els amics, i comencen la cursa per arribar al joc del dia. I es així, com les petites passes dels infants recuperen el carrer que els pertany, ocupat a la foscor per sorolls estranys de trencadisses de vidres, focs inesperats i consignes irrepetibles.

Es així com cada dia des de fa tres, els meus fills tornen la normalitat al meu barri. Amb la rutina diària del trastejar per no arribar tard a l’escola ni de perdre el tren de descobrir a quin món els endinsaran els seus amics. Els miro i somric, perquè se que són ells els que fan construir el barri cada dia amb la seva normalitat de crear els canvis sense violència. Cada dia les seves petites passes creen la música necessària per construir la meva estimada Gràcia.

 

Com un sac de boxa…

Com un sac de boxa, rep els cops que les paraules li produeixen. Sense ganes de defensar-se deixa influir el pes del seu significat. Nota cada lletra que les composa i mira com es dibuixa la imatge que d’elles es despren. Desgranar el mal alleugereix la carrega del qui ho porta tancat dins des de fa temps i traspassa la pesada motxilla.

Rera la veu queda un estel de confusió convertida en tristor i estupidesa.

Mira-la allà, caminant pas a pas per seguir la rutina diaria. Sense trencar el dia, pensant que així allunyarà el mal de les paraules viscudes. La innocència ni la pressa seran aliades. Tan sols el temps. I per sort el temps passa…I promise you.

 

No, no la té en compte

No, no la té en compte. Amb el pas dels anys ella, ja s’hauria d’haver acostumat a no troba’l. Ja hauria d’haver interioritzat les seves desaparicions. Ja hauria d’haver assimilat la seva independència total, des de la tranquil·litat que aporta l’estima que es professen. Però hi ha moments que no ho aconsegueix, ho reconeix.

Segueix, ell, el seu camí, sense dedicar-li l’atenció d’un senzill: “tot va bé” o un “penso en tu”. Sentir la idea de tres paraules o una frase que la mimi per uns segons davant la perspectiva d’uns dies sense veure’s, ni sentir-se, ni tocar-se, ni gaudir-se… La segueix sorprenent la facilitat amb la que ell la desconeix i alhora la fascina la senzillesa del gest que la podria fer feliç, la senzillesa  d’un missatge de bona nit.

I llavors, amb l’albada del sisè dia, apareix com un cavaller damunt del seu corsari blanc per significar-se i preguntar com porta la setmana; o per dir-li que només la truca per desitjar-li un “bon dia”. I cap gest més podria fondre amb tanta facilitat, el gel que s’havia creat amb la darrera tempesta desencadenada pel seu silenci.

“Et puc dir una cosa?”

“Et puc dir una cosa?”; “et puc parlar amb el cor a la mà?”; “em deixes que et digui el que penso amb sinceritat?”; “em permets deixar-me portar pel que em vindria de gust ara?”…

I com negar-s’hi. Com podria dir-li que no. Ja sap que llegirà les seves paraules amb expectació pel senzill fet que venen d’ell. Sense saber que li demanarà ja sap que està predisposada a dir-li que si. Candidesa? submissió? no, rotundament no.

Per més que ho amagui, la delicadesa de les seves carícies, de la seva veu, dels seus petons, de les seves trobades , fan que es morin per crear-ne més … la potència dels seus records fan que ara mateix vulguin que siguin altre cop el seu present, el seu instant immediat, el aquí i el ara … sense més contemplacions, sense més dilacions, sense esperes inútils.

“Que portes avui?”

“Que portes avui?” Li pregunta per sentir-s’hi més a prop. Li pregunta per tancar els ulls i imaginar-se’l de manera més propera, més immediata, més a tocar…
Sense saber perquè sap que el sentirà al seu costat com si avui també haguessin estat junts. Com si s’haguessin separat fa uns instants, després d’una llarga mirada o després d’un petó suau o intens… això manca d’importància ara.

“Que portes avui? Si pogués vindria.” I li passaria la mà per la galta acaronant-lo i resseguint el seu perfil fins a tocar la barbeta. I el sentiria respirar, pausat i tranquil. I tot tornaria a la calma com aquells dies que a la mar no s’aixeca onatge i tota ella resta com si d’un mirall es tractes, des de l’arena a l’horitzó.

 

“c’est le vent”

A qui escoltes amic meu? “C’est le vent” que s’endu les paraules dels qui tens al davant o potser és la boira que nega els teus sentits ? A qui fas companyia mentre no pares de pensar en tu? No et molesta el silenci que es genera al teu voltant?

Si aixequessis els ulls veuries que tot el que et sembla en calma, vibra; viu de manera intensa el pas del temps sense deixar de perdre els petits segons del somriure. Si aixequessis els ulls toparies amb els meus i amb els de tants amics que ja no seuen a la nostra taula; que ja no escolten el teu remugar constant… perquè s’han cansat.

Deixa’m oferir-te un consell, vell amic: escolta les paraules que et porta el vent i tornaràs a descobrir-nos…

 

 

Constel.lació de pigues

El cambrer la mira i bromeja amb la constel·lació de pigues que ella passeja a la seva galta esquerra. I sense adonar-se’n l’ha transportada a un instant del passat. I tot ell envaeix el seu pensament mentre la gent del seu voltant continua amb les seves converses banals de cafè.

I ella somriu mentre juga a desgranar  les paraules d’aquell moment, sense perdre mai la consciència que forma part d’un temps que ja ha esdevingut. I s’imagina l’univers damunt la seva pell i les estrelles en forma de pigues.

Ara el trucaria; li diria que hi pensa; li escriuria quatre paraules per saber que està bé i dir-li que segueix aquí si la necessita. Però no ho fa. Continuarà immòbil deixant-se acaronar per un bell record fins que la distracció de la conversa que envolta als altres, la deixi.

 

 

My little pink flamingo ♥

No amaguis el cap sota la terra humida que ens envolta perquè ja no és solida sota els teus peus. Les pors et persegueixen i t’atrapen si et quedes immòbil esperant -les. Fa fred dins teu però si mires amunt veuràs el sol que ens acarona a cada instant des de l’albada.

No tinguis por a dir el que sents. No emboliquis les engoixes en arguments confosos dissimulant el no se que. Aparells basculants apareixen en els teus pitjors mal sons però ara cal reconciliar-se amb ells i fer-los els teus aliats.

Deixa’t seduir pel rosa del flamenc que ens sobrevola; deixa’t inspirar per la frescor dels colors de la paleta que avui agafo; deixa’t transportar pel black & white de les imatges que ens inspiren a cada nova passa. I si en el camí defalleixes, no ploris, jo serè aquí per consolar-te. Tot serà més fàcil, si ho fem juntes.

* Tot i les onades de la mar que ens separen, estic aquí ♥

Diuen i diuen

“Que és l’amor , mare?”

“Diuen que no saps el que és estimar fins que ho tastes. Diuen que no entens que se sent davant la passió fins que la vius. Diuen que un petó pot ser pura química, quan te’l dona la persona desitjada. Diuen que no saps que és l’enyor, fins que el silenci d’unes hores et sembla una eternitat, davant l’absència. Diuen i diuen tantes coses.”

“I jo filla, tan sols puc dir-te, que estimes a qui menys t’ho esperes . Puc dir-te que el cor s’accelera encara que la raó no vulgui. Puc dir-te que a vegades estimar pot dur llàgrimes, però això no t’ha d’aturar a fer-ho. Puc dir-te, que facis el que facis, ho facis amb passió. Puc dir-te que per sobre de tot mai deixis d’estimar-te tant com t’estimo jo.”