“Et puc dir una cosa?”

“Et puc dir una cosa?”; “et puc parlar amb el cor a la mà?”; “em deixes que et digui el que penso amb sinceritat?”; “em permets deixar-me portar pel que em vindria de gust ara?”…

I com negar-s’hi. Com podria dir-li que no. Ja sap que llegirà les seves paraules amb expectació pel senzill fet que venen d’ell. Sense saber que li demanarà ja sap que està predisposada a dir-li que si. Candidesa? submissió? no, rotundament no.

Per més que ho amagui, la delicadesa de les seves carícies, de la seva veu, dels seus petons, de les seves trobades , fan que es morin per crear-ne més … la potència dels seus records fan que ara mateix vulguin que siguin altre cop el seu present, el seu instant immediat, el aquí i el ara … sense més contemplacions, sense més dilacions, sense esperes inútils.

Motel dreams.

Intensament, sense res que la pari, la soledat avança dins seu com si d’una plaga es tractes. La inunda des de primera hora de la nit. Apareix com a protagonista dels seus somnis i l’acompanya de la mà per ser la seva parella també avui.

Calla, la mira, se la fa seva… ja no pot lluitar-hi perquè se sent cansada de fer-la fora i veure-la altre cop al llindar de la seva porta com si d’una visita sorpresa es tractes. Ja no recorda les vegades que ha corregut per allunyar-s’hi. Ja no recorda quantes vegades l’ha superat, n’hi vol saber quantes queden per fer-ho.

I per uns instants, se sent impotent. Però no es quedarà paralitzada. Cal continuar. I al sortir fora es deixarà guiar per l’energia i l’escalfor del sol que cau damunt la seva pell i per les rialles de la gent amb qui es toparà de camí a la blanca florida. I sap que allà treurà el seu millor somriure per mantenir a ratlla tot el que porta dins i viure el moment, l’avui, l’ ara…

Digues-li …

Perquè s’aferra la gent a la idea de donar per suposat el que se sent? Masses vegades donem per fet coses. No preferiu dir-les? No preferiu  que us les diguin? No preferiu escoltar-les com un xiuxiueig a cau d’orella? Com l’aigua que s’escola dins teu? Perquè un cop dins ja no desapareixen.

I demà, que passarà? ningú ho pot preveure.  Seria insuportable viure amb la sensació de quedar-se amb l’angoixa d’haver perdut l’oportunitat d’haver-ho dit; d’haver gaudit del plaer de mostrar amb poques paraules que significa per tu; d’haver mira’t als ulls de qui et te el cor prendat, mentre li dius que l’estimes.

No es pot deixar passar aquest instant. No ens podem deixar portar pel silenci del que no està escrit, ni dit, ni insinuat. Cada mot entregat serà un regal. No ho dubtis i digues-li, perquè sinó mai sabrà en quants sospirs la trobes a faltar….

Segueix el camí de llambordes grogues…

Segueix el camí de llambordes grogues, però aquest cop no sap on la duran. Continua dibuixant a pinzellades el que li agradaria trobar mentre passeja. Vol tornar a donar importància a les coses petites, als detalls que t’omplen cada dia.

Temps li falta. Temps, i deixar d’estar atenta als que l’envolten. Deixar d’esperar detalls com els que ella fa amb total normalitat i que a tothom li encanten. Potser és que no han entès que ella també els necessita? Que a ella també li agraden els detalls?  Que ella també vol que la cuidin, alguna vegada?. Queda clar que no, no ho han entès. Aquesta és  l’única explicació coherent que troba per l’absència d’ells.

I apaga el mòbil i continua caminant, mirant al cel, acompanyada d’un somriure encisador que li ha provocat el núvol en forma de cor que fa estona que camina al seu costat…

Benvinguts a l’any del Circ!!

No se molt bé com creem algunes frases. Suposo que una imatge porta a l’altre i l’associació d’idees fa la resta. La sort n’és el bon resultat.

I és així que quan s’acosta la darrera nit de l’any s’escolta com la gent fa un repàs del que deixen enrere, del que ja han viscut, i de com encaren el que voldríem que esdevenís. Al voltant tot són bones intencions i desitjos; rituals plens de peces vermelles,  monedes a la mà, or dins la copa o el meravellós color rosa que tant agrada a les princesetes de cada casa per aconseguir amor. La finalitat creure en un any millor.

I la sort ja està triada. I les actituds faran que escollim que ens passarà. I el que rebrem serà el que haurem sembrat. O potser no? D’aquí un any tornarem a fer balanç. D’aquí un any tornarem a omplir el nostre sac d’esperances. D’aquí un any ens tornaran a acompanyar els rituals del darrer dia. Fins llavors toca jugar.

Benvinguts a l’any del Circ. Que comenci l’espectacle!!!

I què li contesta?

I què li contesta? Desgrana cada paraula rebuda i les desglossa en unitats petites, en lletres, en sons. Mira’t així no semblen tant ofensives. Peces minuscules que podrien sonar a poesia.

Tanca els ulls i deixa reposar la impotència que li ha provocat la disbauxa. Necessita marcar distancia amb la realitat. Amb tot allò que l’envolta. Ara toca racionalitzar el present i agafar amb força els guixos de colors per dibuixar el futur.

Ja no en vol un de blanc i negre. Ni un on les tonalitats dels grisos faci que tot sembli trist. Vol perdre’s pel cel blau i  saltar sobre els núvols de sucre;  vol passejar enmig del verd intens que mostren les fulles dels arbres del passeig on camina, ara sense pressa; vol sentir el vermell passió en les paraules de les converses compartides; vol deixar-se anar per l’arc de Sant Martí fins a l’arena de la platja que bressola tants records.

Ja no vol tenir por de mostrar ni de sentir. Assumeix la part de patiment que pot implicar però ha entès que no sap viure de cap altre manera. Ha comprès que no vol viure de cap altre manera.

Amb el cor esquinçat

Amb el cor esquinçat. Tots hem estat alguna vegada amb el cor trencat, ferit o apallissat. I qui digui el contrari s’amaga rera l’aura de la fredor.

Com es treu la tristor que envaeix? Com s’aconsegueix tornar a somriure des de dins? Com torna l’escalfor a la vida? Tan de bo pugés ajudar-te. Si tingués la formula màgica instantània, te la regalaria per no veure’t patir. Puc prometre’t que s’aconsegueix, tan sols això. Que acaba desapareixen; un dia qualsevol quan el sol ja és al migdia.

Recolza’t en mi, en els teus, però no esperis que ells et salvin. Que jo ho faci. Perquè la clau la tens tu. La clau és cada cop més a prop, a cada passa que fas.

Penja.

Penja. I com si d’una pedra es tractes, es desploma sobre la cadira. Té els ulls tancats però sap que tothom la mira. La presència d’aquella sala victoriana pesa damunt d’ella. Expectació. Ara no pot enfrontar-se també a ells. Potser després.

Té el cor encongit. Ara només ressonen dins del seu cap les seves paraules, el seu to de veu cansat, baix, trist.. i la sensació frustrant que ha tornat a ser ella qui ho ha desencadenant tot.

Respira profundament. I per un instant torna a la llum de les espelmes,  les rialles compartides, les mirades plenes de complicitat, les passejades pels museus, la descoberta de nous sabors, el gaudir per la música… la passió.

Tot queda enrere. Tot es torna fosc. Tot deixa de tenir vida fora seu. I li falta l’alè. Per uns instants l’aire no arriba.

Quin gust tenen les llàgrimes?

Quin gust tenen les llàgrimes? Sempre la sorprenia la dolçor d’aquelles gotes que relliscaven dels ulls mentre la mare l’acaronava consolant-la. Els anys li han donat un regust amargant algunes vegades. Però segueix plorant, tot i l’aspror que l’hi transmet.

Encara ara troba a faltar seguir a la falda de la marona, amb el cap recolzat damunt del seu pit, tranquil·litzant-se amb la música rítmica dels batecs del seu cor….

I ara perquè plora? Ara ja no s’ho pregunta, sap que és una necesitat. L’aigua la deixa neta, esborra qualsevol rastre de dolor o angoixa. Son molts anys convinvint amb ella mateix, modelant-se per retrobar l’equilibri a cada nou pas.

“Les coses k fem per sentir-nos acompanyats…”

“Les coses k fem per sentir-nos acompanyats…” Les cerveses són testimonis invisibles de la conversa que tenen en aquell bar del Raval. Damunt la taula les acompanyen amb discreta presència.

La conversa desgrana les anècdotes més divertides que coneixen, i poc a poc la tristor que albergava la frase inicial deixa pas a les rialles incontrolables dels contertulians. Queda clar que les cerveses els han ajudat a distesar-la. No hi ha cap dubte.

Però les rialles compartides no amaguen la realitat de les seves ànimes ni les angoixes transmeses; no esmorteeixen el desig de gaudir de companyia, de gaudir d’aquells que segueixen desitjant.