Com un sac de boxa…

Com un sac de boxa, rep els cops que les paraules li produeixen. Sense ganes de defensar-se deixa influir el pes del seu significat. Nota cada lletra que les composa i mira com es dibuixa la imatge que d’elles es despren. Desgranar el mal alleugereix la carrega del qui ho porta tancat dins des de fa temps i traspassa la pesada motxilla.

Rera la veu queda un estel de confusió convertida en tristor i estupidesa.

Mira-la allà, caminant pas a pas per seguir la rutina diaria. Sense trencar el dia, pensant que així allunyarà el mal de les paraules viscudes. La innocència ni la pressa seran aliades. Tan sols el temps. I per sort el temps passa…I promise you.

 

L’hora de tancar el llums

L’hora de tancar els llums s’acosta. L’espera des d’aquest mati. L’espera des de que l’anhela al seu llit, des de que l’anhela darrera d’ella, amb l’escalfor i la intensitat que es produeix en cada encontre nocturn. L’espera per sentir l’alè del qui la desitja, per notar els braços de qui la vol, per gaudir de la immensitat de la foscor.

L’hora de tancar els llums ja es aquí. Com qui no vol la cosa ha arribat després de fer-se pregar. I sense res més que el desig l’acull. La deixa passar per lliurar-s’hi, nua, totalment.

L’hora de tancar els llums ja ha passat i amb aquest adéu s’inicia una nova batalla, la desitjada. El seus dits n’inicien el ball. La resistència fingida n’aprofundeix les ganes. Un peto al coll, un girar de llavis per recuperar la besada fugida i la cançó comença a sonar fins al darrer sospir d’amor.

 

Digues tan sols una paraula i seré tot teu

Se sent afortunat. Sap que no li cal buscar fora el que troba cada dia dins. Sap que el desig es marca a cada nou besar de llavis. Sap que la busca cada mati, cada nit, cada instant. Sap que fins i tot amb els ulls clucs la seva imatge l’excita. Un sentir de paraules l’eleva fins l’extasis en estat pur.

I amb aquest sentir, marxa cada dia fins al coixí i espera el món dels somnis per traspassar amb un sospir les muntanyes que els separen. I s’aferra als llençols cada matí excitat per l’olor del seu sentir esperonat pel record del darrer tocar. I així s’adona, dia rera dia, que una sola paraula d’ella el torna bojament a excitar.

Te deix amor la mar

Te deix amor la mar com a penyora; i mon cor; i les angoixes que em persegueixen deixant rastre a causa del que ja he viscut i no deixar de reviure. Te deix amor el meu estim perquè a totes hores et sentis acompanyat; perquè no oblidis que darrera l’horitzó tota jo penso en tu i t’espera. Te deix amor allò més preuat, símbol del que se sent quan som junts. Te deix la mar, mon cor, la meues pors, el meu sentir, el meu pensar …. penyores per no enyorar allò que a vegades  la distancia no ens deixa tocar.

La gàbia d’or

L’aire se li ha fet irrespirable. S’ofega. Les paraules trencadores que acompanyen la música celestial que han escollit per embolicar el regal, es converteixen en el seu martiri. El cor s’accelera i se sent atrapada en aquella butaca de vellut vermell que l’acull.

Tornar a l’escenari li remou masses coses de les que fa temps que fuig. La colpegen records que en algun temps varen significar el tot i ara no entén com.

I així es fa séu el martiri de Schubert, rodejada de l’ostentació d’una classe que desapareix, d’un art que l’apassiona i que li recorda a ell recorrent cada mil·límetre del seu ésser. Mai s’hauria imaginat quan sofriment albergaria aquella petita gàbia d’or que tant fascina al món barceloní. I de les cendres tornarà a ressorgir com Fènix recoberta de foc.

Good Bye Mr. Big

Mira enrere i pren consciència de les vegades que s’ha arrossegat per senti’l a prop. Que n’esperava? Potser es va arribar a pensar que seria la musa de la seva vida; l’amor que el tornaria boig; l’etern desig insubstituïble. Però la realitat s’allunyava massa del que ella desitjava, un cop rere un altre.

Quant temps fins adonar-se de la feblesa que l’ha envaïda cada cop que n’espera d’ell un mot, una mirada, una carícia amagada, un petó furtiu. No vol combregar amb l’amor egoista del qui pensa en ell mateix dia sí, dia també. Prefereix compartir l’estat d’embriaguesa que fa exaltar l’ànima, els dies grisos.

I amb el cor a la mà diu adéu a l’egoisme centrífug del qui s’estima més a ell mateix que al món que l’adora. Diu adéu a l’insofrible silenci del qui no té temps de dedicar cinc minuts a pensar en qui l’estima. Diu adéu a qui tant a desitjat des de temps enllà, de qui ni el mar va poder deslliurar-la. Adéu Mr. Big.

 

Estic perdent la fe en tu

Les paraules sobren quan les accions desapareixen. Les carícies s’obliden i el passat sembla irreal. Un somni fictici que ha durat molt per venir del món de Morfeu. Records borrosos del desig i emocions a flor de pell. De passió i promeses d’amor etern. Encara sent la seva olor…

Poc a poc ha anat perdent la fe. Tot i ser-hi expectant, desitjant els seus llavis humits. La transparència del seu mirar l’ha fet invisible al seu parer. S’empassarà el seu orgull perquè és a qui més estima. Però no pot fer res més que dir-li adéu.

Ja no vol esperar més…

Ja no vol esperar més. Ja no te ganes d’amagar-se pels portals, ni de viure vigilant. La por de ser descoberta pressiona el seu ésser i la deixa fora de joc. Caminar amb cura per evitar que els passos fets facin mal, l’està apartant del que sent.

Només pensar en la normalitat la fa riure. O potser és sentir el tacte de la seva mà a tocar, que la fa feliç. No deu ser que les ganes de besa’l sense més dir la fa sentir-se immensament afortunada? I es des d’aquesta sensació que ja no vol esperar. Ja no vol callar més que l’estima, que vol continuar al seu costat, ara que l’ha trobat. Vol cridar-ho ben fort i deixar que el vent porti les noticies a qui vulgui escoltar-les…

Ja no vol esperar més per gaudir de la intensitat d’estimar-se.

 

Aclaparat

Sent que la situació sobrepassa les seves capacitats personals per afrontar-la. No sap ni com hi ha anat a parar. No té paraules per dir, ni capacitat per analitzar les escrites. S’ofega. Li manca l’alè. Tot és fosc, el camí l’estreny.

El cor ha deixat de bategar amb força. La idea de no tornar-la a veure el turmenta. No pot ser veritat. És un mal son. A l’albada tot serà altre cop al seu lloc. Però, a quin lloc? Quatre passes enrere d’on voldria ser? Sense temps per gaudir del temps…

Per uns instants el seu perfum l’embriaga altre vegada. Vol el xiuxiueig de les seves paraules al tocar dels seus llavis. I continuar somiant amb el dia que el temps els deixi temps… I si hagués…? I si pogués…? I si…? No pot respirar amb normalitat. Vol que la nit s’acabi. Vol que ella torni. Vol … la vol a tota ella, des del cap al cor.

Un petó. El darrer…

No cal que ho facis, amor. T’allibero d’aquesta càrrega, perquè puguis així omplir el temps que no hi dediquis a allò que t’ha fet allunyar del nostre món i t’ocupa ara. No cal que hi pensis més, amor. El camí ja va ser triat a la primavera i ara tan sols seguim la direcció marcada per la brúixola del retorn, darreres les teves passes.

Sigues feliç, fes-ho per mi. Jo treballaré per desfer el glaç que he anat acumulant dins meu per no patir, ni plorar, ni enyorar-te més del compte davant els teus oblits, darrera les teves absències. No cal que en parlem més… No hi ha cabuda aquí pels retrets ni els pro’s. El dol serà llarg i amarg. El temps dur i aspre. La vida correrà com sempre deixant dins nostre el record de tot el que va ser “la segona vida”. Un petó. El darrer…