Soledad Divino Tesoro

Diuen les males llengües que a la soledat t’hi acostumes. Diuen que un cop la tastes ja no la vols deixar. Maldiuen que els que s’han embriagat de la seva dolça metzina en són addictes i sempre treballen per quedar-s’hi a soles.

Jo ho intento. Enamorar-m’hi, vull dir. Deixant-me seduir per ella però el silenci em menja per dins. Em consumeix cada cop amb més intensitat quan la deixo acompanyar-me gaire temps. I amb el nus a la panxa em dutxo, passejo pels carrers de la meva estimada Gràcia, respiro l’aire i em deixo acaronar pel fred vent de l’hivern.

Diuen les males llengües que qui està sol té una gran vida interior. Diuen que es viu amb plenitud sense necessitar a ningú. Maldiuen que és el desig de tot gran geni. Però jo ho intento i m’adono que el que m’acaba acompanyant és una gran i immensa melancolia.