La gàbia d’or

L’aire se li ha fet irrespirable. S’ofega. Les paraules trencadores que acompanyen la música celestial que han escollit per embolicar el regal, es converteixen en el seu martiri. El cor s’accelera i se sent atrapada en aquella butaca de vellut vermell que l’acull.

Tornar a l’escenari li remou masses coses de les que fa temps que fuig. La colpegen records que en algun temps varen significar el tot i ara no entén com.

I així es fa séu el martiri de Schubert, rodejada de l’ostentació d’una classe que desapareix, d’un art que l’apassiona i que li recorda a ell recorrent cada mil·límetre del seu ésser. Mai s’hauria imaginat quan sofriment albergaria aquella petita gàbia d’or que tant fascina al món barceloní. I de les cendres tornarà a ressorgir com Fènix recoberta de foc.

Good Bye Mr. Big

Mira enrere i pren consciència de les vegades que s’ha arrossegat per senti’l a prop. Que n’esperava? Potser es va arribar a pensar que seria la musa de la seva vida; l’amor que el tornaria boig; l’etern desig insubstituïble. Però la realitat s’allunyava massa del que ella desitjava, un cop rere un altre.

Quant temps fins adonar-se de la feblesa que l’ha envaïda cada cop que n’espera d’ell un mot, una mirada, una carícia amagada, un petó furtiu. No vol combregar amb l’amor egoista del qui pensa en ell mateix dia sí, dia també. Prefereix compartir l’estat d’embriaguesa que fa exaltar l’ànima, els dies grisos.

I amb el cor a la mà diu adéu a l’egoisme centrífug del qui s’estima més a ell mateix que al món que l’adora. Diu adéu a l’insofrible silenci del qui no té temps de dedicar cinc minuts a pensar en qui l’estima. Diu adéu a qui tant a desitjat des de temps enllà, de qui ni el mar va poder deslliurar-la. Adéu Mr. Big.

 

Estic perdent la fe en tu

Les paraules sobren quan les accions desapareixen. Les carícies s’obliden i el passat sembla irreal. Un somni fictici que ha durat molt per venir del món de Morfeu. Records borrosos del desig i emocions a flor de pell. De passió i promeses d’amor etern. Encara sent la seva olor…

Poc a poc ha anat perdent la fe. Tot i ser-hi expectant, desitjant els seus llavis humits. La transparència del seu mirar l’ha fet invisible al seu parer. S’empassarà el seu orgull perquè és a qui més estima. Però no pot fer res més que dir-li adéu.

Ja no vol esperar més…

Ja no vol esperar més. Ja no te ganes d’amagar-se pels portals, ni de viure vigilant. La por de ser descoberta pressiona el seu ésser i la deixa fora de joc. Caminar amb cura per evitar que els passos fets facin mal, l’està apartant del que sent.

Només pensar en la normalitat la fa riure. O potser és sentir el tacte de la seva mà a tocar, que la fa feliç. No deu ser que les ganes de besa’l sense més dir la fa sentir-se immensament afortunada? I es des d’aquesta sensació que ja no vol esperar. Ja no vol callar més que l’estima, que vol continuar al seu costat, ara que l’ha trobat. Vol cridar-ho ben fort i deixar que el vent porti les noticies a qui vulgui escoltar-les…

Ja no vol esperar més per gaudir de la intensitat d’estimar-se.

 

Aclaparat

Sent que la situació sobrepassa les seves capacitats personals per afrontar-la. No sap ni com hi ha anat a parar. No té paraules per dir, ni capacitat per analitzar les escrites. S’ofega. Li manca l’alè. Tot és fosc, el camí l’estreny.

El cor ha deixat de bategar amb força. La idea de no tornar-la a veure el turmenta. No pot ser veritat. És un mal son. A l’albada tot serà altre cop al seu lloc. Però, a quin lloc? Quatre passes enrere d’on voldria ser? Sense temps per gaudir del temps…

Per uns instants el seu perfum l’embriaga altre vegada. Vol el xiuxiueig de les seves paraules al tocar dels seus llavis. I continuar somiant amb el dia que el temps els deixi temps… I si hagués…? I si pogués…? I si…? No pot respirar amb normalitat. Vol que la nit s’acabi. Vol que ella torni. Vol … la vol a tota ella, des del cap al cor.

Un petó. El darrer…

No cal que ho facis, amor. T’allibero d’aquesta càrrega, perquè puguis així omplir el temps que no hi dediquis a allò que t’ha fet allunyar del nostre món i t’ocupa ara. No cal que hi pensis més, amor. El camí ja va ser triat a la primavera i ara tan sols seguim la direcció marcada per la brúixola del retorn, darreres les teves passes.

Sigues feliç, fes-ho per mi. Jo treballaré per desfer el glaç que he anat acumulant dins meu per no patir, ni plorar, ni enyorar-te més del compte davant els teus oblits, darrera les teves absències. No cal que en parlem més… No hi ha cabuda aquí pels retrets ni els pro’s. El dol serà llarg i amarg. El temps dur i aspre. La vida correrà com sempre deixant dins nostre el record de tot el que va ser “la segona vida”. Un petó. El darrer…

Té el cor accelerat…

Té el cor accelerat després de sentir la seva veu. Les mans encara li tremolen. Se les mira i no entén el perquè encara li passa. Els ulls se li inunden de llàgrimes que volen sortir i deixar fora la tensió que les seves paraules li provoquen. Però no us equivoqueu no és el que sent sinó com li diu.

Glaça, neva a fora i el vent acull tot el que l’envolta. I ella enmig de la tempesta es deixa portar com a part del fred. Com si fossin un sol ésser. El gel és el seu millor alïat. Crea una pantalla que la protegeix del que l’espera allà, dins del seu cor.

Ara toca respirar, deixar que la calma ho torni tot al seu lloc. No desesperis tot arriba.