Per fi la meva Gràcia

“Children QR” by Dina Filatov

Amb la claror del sol ja al carrer, petites passes surten del seu amagatall per refer el seu camí diari. Carregades amb la motxilla plena d’il·lusions, retroben els amics, i comencen la cursa per arribar al joc del dia. I es així, com les petites passes dels infants recuperen el carrer que els pertany, ocupat a la foscor per sorolls estranys de trencadisses de vidres, focs inesperats i consignes irrepetibles.

Es així com cada dia des de fa tres, els meus fills tornen la normalitat al meu barri. Amb la rutina diària del trastejar per no arribar tard a l’escola ni de perdre el tren de descobrir a quin món els endinsaran els seus amics. Els miro i somric, perquè se que són ells els que fan construir el barri cada dia amb la seva normalitat de crear els canvis sense violència. Cada dia les seves petites passes creen la música necessària per construir la meva estimada Gràcia.

 

M’agrada que et fixis en mi…

M’agrada que et fixis en mi, encara que els cabells blanc formin part del meu rostre. M’agrada que desgranis l’olor del meu perfum, encara que el pas del temps no pugui disimular-se ja en el meu cos. M’agrada sentir-te dir que m’estimes, encara que ja no em senti una dona desitjable.

M’agrada, ho confeso. M’agrada perquè quan em veig a través dels teus ulls, l’escalfor de l’amor que em profeses m’escalfa  com sentir  l’abraçada del meu fill petit quan el primer raig de sol ens dona el bon dia traspassant el vidre del finestral del balcó…

I es així que m’imagino la resta del que em queda per viure. I es així que vull compartir cada dia. Amb tu.

No other.

Speak slowly, tongue of winter
Leak only strokes of bright moonlight.These streets I‘ve weaved with hunger
Repeatedly with white sheet eyes.
Quiver through the nights

Beneath a lonesome moon, I hear,
This city croons to me, no other.
With dark descending phantoms
Haunts hoary heads the longest wail

Their hollow beat of footsteps
Will follow me midst snowy trail

Beneath a lonesome moon, I hear,
This city croons to me, no other.
Releasing all too soon, I’m near;
To her my chest gives in, no other
(The grieving streetlights monitored me well, since all was but frost)

“Can you feel it”

Només recordar la nit tota ella s’estremeix. Només pensar-hi tota ella el torna a desitjar amb intensitat. Sap que és veure’l i deixa-se portar per la passió que es desencadena irrefrenablement dins seu, senzillament perque el té a prop.

I allà asseguda, el contempla mentre feineja com si res estigues fora de lloc, com si la complicitat hagués existit des de fa anys. I el segueix amb la mirada com un joc més. I mentre el mira, s’adona que l’envaeixen les ganes de tornar a senti’l, amb intensitat, dins seu.

Així de senzill

Ja arriba i li obre la porta. Segueix penjat al telèfon per tancar allò de fora que els podria molestar i poder-s’hi dedicar completament. I aquells minuts se li fan eterns. L’ha vist entrar sota la faldilla negre i els talons que l’ha fan volar a 10 centímetres del terra.

I té presa. Presa per agafar-la i fer-la volar encara uns 10 centímetres més. Presa per acarona-li les natges sota les faldilles, com si d’un encontre inesperat es tractes. Presa per sentir el tacte de la seva pell altre cop sobre la seva galta, sobre les seves mans, sobre els seus llavis.

Té presa per gaudir de la senzillesa de compartir aquell espai amb ella. Té presa per aprofitar el temps d’avui i aconseguir fer realitat tot allò que tant desitja i li ve al cap quan ella no hi és. Té presa per començar però cap ganes que el temps empatitzi amb ell i passi massa depressa.

“Ella”

“Ella” es mira al mirall i no s’hi veu reflectida. S’acosta a la làmina que dibuixa la seva figura i no s’identifica. Es veu borrosa. Com si alguna cosa s’hagués distorsionat; com si per uns dies hagués deixat de ser ella mateixa; com si el seu cos, la seva ment, la seva voluntat ja no l’obeís. En que s’ha transformat?

No reconeix aquell dolor intens que se li clava a l’estómac. No es veu en aquella figura tancada i trista que deambula mentre s’amaga entre les ombres. No es reconeix en aquelles pors  incessants que no l’han deixat viure dins el màgic circ creat per ells. No ho fa, avui des de la distancia, ni vol fer-ho.

Ara li queda aprendre del que ha viscut; aprendre del que ha vist i sentit; aprendre a conviure amb la seva part fosca per evitar que sigui la que acabi dominat el seu present ja que no és el futur que vol per “ella”.

 

 

Mare tinc por…

Mare, tinc por de deixar-me despullar altre cop i sentir-me indefensament nua. Mare, tinc por de tornar a tancar els ulls i sentir-me ferida. Tinc por mare de deixar-me porta i restar altre cop inundada per la tristor. Tinc por d’enredar-me en la teranyina que jo mateixa he anat construint sense aconseguir trobar la sortida. Moebius no està fet per mi. Sí, tinc por de tornar a creure que és possible i trobar-me immensament sola.

Però no et preocupis mare. Seguiré essent forta. Seguiré pintant el terra de colors alegres a cada nova passa per traçar el meu camí. Mare, continuaré gaudint quan el sol m’acaroni la cara. I sí, continuaré estimant per sobre de tot… però dins meu tinc por. I se que tu entendràs el perquè.

Que fer quan…

Que fer quan el seu cap diu no i el seu cos diu si? Contradiccions obscures que la sobrevolen. Contradiccions superades a cada obrir d’ulls. Contradiccions patents pels que l’envolten i l’estimen.

La racionalitat d’una imatge és indiscutible. Ni el prisma més divergent la confon. Però es mira i no es veu. Però s’observa i no es vol. I a cada passa ferma que fa, s’anul·la; a cada passa que la porta pel camí adequat,  s’allunya d’ella.

Ni un vestit vermell de setí la faria veure’s com la veus tu o jo: amb l’esplendor, gràcia i bellesa serena que tant la caracteritza. Ni tu ni jo la podem rescatar del pou on es veu sotmesa. A mi, però, em resta l’esperança que tornarà a pujar per l’escala que li brindem, com tantes vegades ha fet. I serà en aquell moment que tornarem a agafar alè.

Acaricia’m..

Acaricia’m després de l’eternitat hivernal. Acaricia’m suaument com el primer dia, quan descobríem el tacte de la nostra pell. Acaricia’m amb la intensitat del desig que ens professem. Acaricia’m, sense més..

Deixa que els teus dits repassin els racons del meu rostre per retrobar el que ja sap, el que ja recorden. Deixa que la intensitat del que busques t’inundi altre cop, mentre gaudeixo de la calor dels teus dits.

Acarona’m com tantes vegades has imaginat i poques has fet. Acarona’m i traslladem-nos a la nostra “normalitat” per un instant. Acarona’m, si et plau, perquè jo si que necessito sentir-te altre cop a prop…

… et trucaria

Si pogués et trucaria per deixar-me acaronar per la teva veu i transportar-me per uns segons al teu costat.

I parlaríem de miscel·lànies com si el temps no hagués passat. I repassaríem el dia per apuntar allò que ha sigut significatiu avui.

I entre mots i anècdotes, laments i agendes taparien que de rerefons el que ens motiva és la necessitat de tenir-nos uns instants.